El cap d'un animal és la part anterior del cos que conté la boca, el cervell i diversos òrgans sensorials (generalment òrgans de visió, oïda, olfacte i gust).
A dalt del pi n'hi ha un molí, al dalt del molí hi ha dues fonts, després de les fonts hi ha dos miralls i una placeta que hi corren tots els cavalls.[5]
A Roma hi ha un palau encantat on al mig hi ha una font, damunt de la font dos miralls, damunt dels miralls una plaça, damunt de la plaça un bosc de pins.[6][5]
Dalt d'un pi hi ha un molí, hi ha un canyar hi ixen els bous a pasturar.[6]
Dalt del pi n'hi ha un molí, dalt del molí hi ha dues fonts, dalt de les fonts hi ha dos miralls, dalt dels miralls hi ha una placeta que hi corren tots els cavalls.[6]
Un camp sembrat, sota del camp una plaça, sota la plaça dos mirallets, sota els mirallets dues fonts, i sota de les fonts un convent de monges blanques i un frare xerraire.[6]
Un convent de monges blanques, al mig un frare vermell, més amunt dues fonts, més amunt dos mirallets, més amunt hi ha una plaça on es passegen els senyors cavallers.[6]
Un corral ple de monges boges; la priora va de roig. Més amunt dos foradets, més amunt dos espillets, més amunt una torreta on es passegen els senyorets.[7]
Un forn, dos fumerals, damunt els fumerals dos nius, dintre cada niu un ou, dalt de tot hi ha un terrat, amb senyorets i senyoretes que s’hi passegen.[6][5]
Un palau amb una font; damunt la font, dos miralls; damunt els miralls, la plaça per on pastura el bestiar[8]
(var.) Un palau amb una font; damunt la font, dos miralls; damunt els miralls, un bosc on pastura el bestiar.[9]
(var.) Un palau amb una font; damunt la font, dos miralls; damunt els miralls, una plaça on pasturen els polls.[10]
Un parc donat que els cavallers s'hi han passejat.[6]
(var.) Un prat nuat que els cavallers s’hi passegen.[6]
Estar-hi abocat; predestinat;no meditar les coses i fer-les irreflexivament.
Martí i Adell (1987): "Anar de cap" com a sinònim d'"Anar de cul, que crec que és castellanisme, de "Ir de cabeza (o de mal en peor). Miravitlles (1989) el tracta de castellanisme per "Anar de corcoll (o a la desfeta), "A cada bugada es perd un llençol".
Com a acte de desesperació o també de gran penediment.
Amades (1951), al "Refranyer català comentat" diu que es fa ressò d'un costum antiquíssim a Roma amb motiu dels enterraments. Entre gents humils els parents hi concorrien esbullant-se i estirant-se els cabells.
↑ 15,015,115,215,315,4Espinal, Maria Teresa. Diccionari de sinònims de frases fetes. Universitat Autònoma de Barcelona, 2006, p. 1578. ISBN 84-490-2441-2.
Amades, Joan. Folklore de Catalunya. Vol. 2. Cançoner, cançons, refranys, endevinalles. 3a edició. Barcelona: Selecta, 1982. ISBN 84-298-0452-8.
Bassols, Maria Margarida. Endevinaller. València: Tres i Quatre, 1994 (L'Estel). ISBN 978-84-7502-376-2.
Castellví, Joan. Cinc-centes endevinalles / recollides, traduïdes, originals i versificades per Joan Castellví Cerdà (en català). 3a edició. Barcelona: Eler, 1956.
Correig i Blanchar, Montserrat; Cugat i Solà, Laura; Rius i Benito, Dolors. Una Capseta blanca que s'obre i no es tanca (en català). 2a edició. Barcelona: Ed. Graó, 1986. ISBN 9788485729111.
El Llibre de les endevinalles : col·lecció selecta de velles i noves endevinalles versificades : pròpies per a passar una bella estona (en català). Barcelona: Salvador Bonavía, 1925 (Biblioteca Bonavia ; 14, 19).
Martí i Adell, Cristòfol. Les nostres endevinalles. València: Edicions del Bullent, 1991 (Esplai juvenil, 5). ISBN 84-86390-40-0.
Pàmies, Víctor. En cap cap cap (en català). Vallromanes: l'autor, 2012 (Enciclopèdia paremiològica del cos humà; 2). ISBN 9788461581108.