Els darrers dies de la Catalunya republicana

De Viquidites
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaEls darrers dies de la Catalunya republicana
Projectes germans
Wikipedia-logo-v2.svg  Informació a la Viquipèdia
Dades generals
Modifica dades a Wikidata

Els darrers dies de la Catalunya republicana narra els fets l'exili català en els dies de l'ocupació franquista de Catalunya des de la perspectiva personal d'Antoni Rovira i Virgili. Escrit el 1939, es publicà per primer cop a Buenos Aires el 1940 amb la revista Catalunya.

Citacions[modifica | modifica el codi]

Paraules preliminars[modifica | modifica el codi]

  • Aquesta obra és la narració verídica d'uns dies dramàtics viscuts per mi quan entrà en la fase culminant l'ofensiva final de Franco contra Catalunya. Narració de l'angoixa, la desfeta i l'èxode dels catalans, que han estat les principals víctimes de la guerra encesa a Espanya per l'alçament militar de l'any 1936.
  • No m'he proposat d'escriure la història ni la crònica de l'èxode català. Em limito a escriure unes memòries personals, a narrar les coses que vaig veure i les escenes en què vaig intervenir.
  • L'orgull d'ésser català culmina, per a un escriptor, en l'orgull d'escriure en català.[1]
  • No reduiran al silenci la nostra llengua nacional. No la treuran de la ploma dels escriptors, ni dels llavis del poble. Un llibre català que es publica a l'estranger mentre els llibres catalans són perseguits i destruïts a la nostra pàtria, significa que la guerra no s'ha acabat, que la guerra continua, que la guerra no pararà fins que Catalunya no recobri tota la seva llibertat nacional: la del règim polític, la de la llengua i la de l'esperit.[1]
  • He descrit, no sols allò que aquells dies va passar per davant dels meus ulls, ans encara, allò que va passar per dins de la meva ànima.

I. La desfeta militar (Diumenge, 22 de gener de 1939)[modifica | modifica el codi]

[I.1] La visió del perill

  • Tinc la visió claríssima del gran perill imminent: la setmana entrant, l'exèrcit franquista serà a Barcelona. Allò que temps ha pressentia, ja ve, s'acosta, és molt a prop. Hi ha els dies comptats…
  • S'ha fet l'esforç que calia? Si s'ha fet, no ha tingut eficàcia o no n'ha tingut prou.

[I.2] El descabdellament de la batalla

  • Les unitats de l'exèrcit de l'Ebre ja no formen línia ni res. Tot el coratge de la gent nostra no pot variar l'aspecte de la batalla, en la qual l'enemic té, no sols una enorme superioritat de material, ans encara la superioritat numèrica de les tropes.
  • Contra un avió republicà, tres avions feixistes: contra una metralladora, cinc; contra un canó, deu.
  • I la batalla és perduda. Els franquistes entraran a Barcelona! Només queden tres o quatre o cinc dies a la Barcelona catalana i republicana.

[I.3] El descabdellament de la batalla

  • No hi hauria res perdut definitivament si Barcelona aguantés enmig del país envaït. Però caiguda la capital, la resta del país aviat caurà. «Torre mestra del Principat», és anomenada Barcelona en vells documents. Quan la torre mestra cau, tot el castell se'n va a terra.
  • Sempre la caiguda de Barcelona ha estat l'últim episodi important de les guerres adverses a Catalunya.
  • La direcció de la defensa no està ara –ni molt, ni poc, ni gens– a les nostres mans. No es deixa als catalans gairebé altre lloc que el de reclutes. Són bons per lluitar, per treballar, per morir, però no pas per manar en l'exèrcit i en el govern de la República.
  • Cap paper important no s'ha donat ni es dóna als catalans, si no és el paper de culpables de les derrotes, i sobretot el de culpables de la desfeta final.

[I.4] Un pressentiment?

  • El subconscient desapareix com una ombra fonedissa tan bon punt s'encén dins l'ànima la llanterna de la raó.
  • Catalunya ha estat feta en deu segles, i no la podran desfer en dies, en mesos ni en anys.

[I.5] L'ambient popular

  • Barcelona ha resistit gairebé més enllà de les forces humanes. Ha aguantat dos anys seguits els reiterats bombardeigs, les alarmes contínues, les incomoditats creixents, la constant insuficiència i la freqüent paralització dels mitjans de locomoció i transport, l’escassetat extrema dels queviures. Ha treballat, ha mantingut la vida quotidiana, ha donat un gros percentatge de combatents als exèrcits de Catalunya i de la República. Ha acollit amb dolor, però amb enteresa, tota la pluja d'adversitats de la lluita. S'ha empobrit, s'ha amagrit, s'ha decandit. Ha ajudat més que no ha estat ajudada. I com a paga, ha rebut més recriminacions que lloances. Per a altres ciutats, corones heroiques, per a Barcelona, càrregues i insults.

[I.7] Un dinar al Majèstic

  • Hi ha persones a les quals el propi perill fa insensibles al perill dels altres.

[I.8] No hi ha barratge

  • Ja no hi ha salvació per a Barcelona. Ja no hi ha salvació per a Catalunya. Ni embenaments ni barratges les podran salvar de la nova caiguda tràgica.

[I.9] Els matiners

  • El nostre càrrec, si ens dóna drets, ens imposa deures, i un d'aquests deures és el de no sortir de Catalunya quan encara hi ha soldats nostres que combaten. Si ha d'ésser evacuada Barcelona, ens podem aplegar a Girona, o a Olot, o a Figueres. Mentre hi hagi un tros de terra catalana lliure de la invasió, en aquell tros hi ha d'haver els diputats de Catalunya. No es pot admetre, ni es pot permetre, que cadascú tiri pel seu cantó, i que el Parlament quedi de fet dissolt per la dispersió dels diputats.

[I.10] El cor del poble

  • Davant les perspectives de la guerra hi ha milers, desenes de milers de catalans, que acceptarien amb alegria els sofriments actuals i altres de pitjors, si amb això pogués evitar-se el triomf de l'enemic.
  • Mentre tantes coses s'esquerden i es trenquen i cauen pel cop de la desfeta, el cor del poble batega noblement dintre el pit angoixós.

II. Caldrà sortir de Barcelona (Dilluns, 23 de gener de 1939)[modifica | modifica el codi]

[II.1] Passos inútils sota les bombes

  • Els republicans, magnànims o càndids, han tolerat que hi hagi entre el personal burocràtic una part, no pas petita, de gent desafecta a la República i més o menys simpatitzant amb Franco.

[II.5] El darrer capvespre a Barcelona

  • Caminant cap a Horta, pel trajecte tantes vegades seguit, a cada carrer, a cada cantonada, davant cada casa, em ve la mateixa idea: «Qui sap quan tornaràs a passar per ací! Potser no hi passaràs mai més…».

III. De Barcelona a la Conreria (Dimarts, 24 de gener de 1939)[modifica | modifica el codi]

[III.2] Abans no es faci de dia

  • Un llibre inèdit perdut és, per a un escriptor, com un fill mort abans de néixer.

IV. A Girona (Dimarts, 24 de gener de 1939)[modifica | modifica el codi]

[IV.1] Carretera de la costa

  • Cada carro és una família que se’n va; cada renglera de carros és una vila que es buida.

[IV.3] «Angor patriae»

  • Sento una opressió al pit. És una angoixa subtil i profunda; és l'angoixa de la pàtria, angor patriae.
  • Tristíssim és de pensar que l'enemic s'apoderarà de Barcelona. Però aquesta tristesa és per a mi encara més gran quan penso que hi pot entrar el dia mateix de l'aniversari de la victòria catalana de Montjuïc. Qui sap si els franquistes, assessorats per algun erudit nostre de la mena dels caragirats, han triat a posta aquesta data i han preparat l'entrada per al dia 26, com un escarni a la gloriosa data nacional.
  • Catalunya és una nació d'història trencada i dolorosa. Ha passat els segles edificant amb esforç enorme una organització política, un règim de llibertat, i una rica economia, que s'han esfondrat una, dues i tres vegades, per la violència o per l'astúcia dels enemics.
  • Ens cal confessar que els catalans som ingenus, molt més ingenus que els castellans.
  • Oh Catalunya, vella, petita i noble nació, maltractada per la sort, odiada, envejada i menyspreada alhora, tota adolorida i sagnant de les caigudes i les recaigudes! Qui et donarà conhort? Qui et farà justícia? Hi ha errors i culpes nostres en cada una de les caigudes de Catalunya: però el càstig és, cada vegada, excessiu i desproporcionat.

[IV.4] Arribada a Girona

  • No sé si envejar o menysprear aquells catalans que, preocupats pel propi cas personal, no pensen en la gran tragèdia de Catalunya.
  • És interessant de remarcar que el nombre de polítics i intel·lectuals catalans de psicologia pagesa és alt. En això radica alhora una gran força i una gran feblesa de Catalunya. Les virtuts pageses, d'un gran valor positiu, són de vegades insuficients, i algunes vegades contraproduents, davant la magnitud i la complicació dels fets històrics.

[IV.8] Màgica de les desaparicions

  • La malfiança és encomanadissa.

[IV.10] Sortida de Girona

  • Una vella amistat i una amistat nova, enmig d'un naufragi d'amistats...

V. A Olot[modifica | modifica el codi]

[V.1] Per la carretera de Girona a Olot

  • Trobo un conhort momentani a imaginar-me que Olot esdevé la capital d'una Catalunya mutilada i heroica que, sota aquells Pirineus on va néixer, continua resistint.

VI. La nit de Cantallops (Divendres, 27 de gener 1939)[modifica | modifica el codi]

[VI.4] Oració del foc

  • El foc és la purificació, la renovació, el gran secret i la glòria del món.

VII. De Cantallops a Agullana (27 de gener de 1939)[modifica | modifica el codi]

[VII.4] Els quatre viatges d'una tarda

  • Ací hi ha alguna cosa que s’acaba, que panteixa, que mor tràgicament. Sota els meus peus, la terra de Catalunya s’enfonsa. Tinc la certitud de perdre-la, dintre de molt poc temps i qui sap per quant.
Reflexió pessimista del fet d'adornar-se'n que a la vila d'Agullana hi havia un xalet que tenia un rètol del Ministerio del Estado, és a dir, que a efectes pràctics Agullana feia les funcions de capital de la República Espanyola.

[VII.5] Unes hores d'angúnia

  • Quan un ha temut de veure’s separat dels seus, esgarriats potser per aquelles rutes tràgiques de la frontera, sota la triple amenaça de la guerra, de la nit i de la tempesta, el sol fet de tenir-los tots al voltant, dins la gran sala del mas, és un inefable conhort.

VIII. L'estada a Can Perxers (Dissabte, 28 de gener)[modifica | modifica el codi]

[VIII.3] L'ànima a la faç

  • Sembla que, aprimada la pell pel dolor, l’ànima dels homes es transparenti. El cansament físic no és res al costat de la depressió moral.
  • Els intel·lectuals tenen la creença –ben justificada en uns casos, no tant en altres– d’ésser un valor positiu i permanent, que en una banda o altra, més aviat o més tard, tornarà a ésser reconegut i cotitzat. Els polítics, els que només són polítics, tenen la sensació que llur eclipsi pot ésser definitiu.
  • Un arribista o un aprofitador que després d’haver-se enfilat més o menys amunt, cau de sobte, té la impressió que ha arribat la fi del món; sense el càrrec polític, sense el sou oficial, sense la mica de fatxenderia, llur vàlua petita o nul·la apareix clarament, àdhuc als propis ulls.
  • Els idealistes, deprimits i tot, mantenen encesa la flama espiritual. Veuen millor les perspectives del temps. Sostinguts per la suprema esperança, es senten més disposats a sofrir i més inclinats a creure en el pròxim o llunyà redreçament. No tot s’ha enfonsat, no tot s’ha perdut per a ells, per a la idea, per a Catalunya.
  • En temps normal, els qui manifesten sincerament llurs opinions o sentiments per lleialtat o per ingenuïtat, semblen de vegades més neguitosos o més porucs que els qui fan la comèdia quotidiana de presentar-se com a homes segurs i forts. Però en circumstàncies extraordinàries es clivellen les qualitats fingides, els ressorts de la tibantor artificial es trenquen, i la veritable fesomia i el veritable caràcter apareixen davant de tothom.

[VIII.4] Barcelona ha caigut!

  • La capital de Catalunya ha estat ocupada el mateix dia de l’aniversari de la batalla de Montjuïc. Les divisions navarreses i marroquines han pres, al cap de prop de tres segles, una revenja de la victòria catalana del 1641 damunt l’exèrcit del Marquès de Los Vélez.
  • En qualsevol dia que Barcelona hagués caigut, la seva caiguda m’hauria ferit l’ànima; però la coincidència del dia atziac amb l’efemèride històrica, fa més dolorosa la meva ferida. Hauran pensat els invasors en aquesta data? L’hauran buscada deliberadament? Em sembla que no. Així i tot, en la coincidència de les dates veig un sarcasme que m’humilia com a patriota i com a historiador.
  • Perdre Barcelona és, per a Catalunya, molt més que perdre un membre, una entranya: és perdre la força que fa viure. Recordo aquella frase d’un general de Felip V: «Per a abatre Catalunya, cal descarregar els cops damunt del seu cap, Barcelona».

[VIII.10] Primera conversa amb Carles Pi i Sunyer

  • Catalunya, després d’haver fet el major esforç, d’haver tingut el major nombre de baixes, d’haver sofert amb major intensitat l’horror dels bombardeigs aeris i d’haver tingut els majors perjudicis econòmics, tindrà finalment la culpa d’haver perdut la guerra, mentre que Madrid seguirà tenint la fama d’heroisme, amb tot i la seva inacció de vint mesos.
  • Sense negar als madrilenys cap dels alts mèrits contrets durant el mig setge a què han estat sotmesos, cal recordar els fets següents: que la capital espanyola fou salvada principalment pels voluntaris internacionals; que de tota l’Espanya republicana hi acudiren tropes, i que Catalunya hi envià la columna Durruti, formada per les millors forces de xoc que aleshores tenia, dues columnes de la UGT catalana, una altra d’Estat Català i una altra de guàrdies civils triats.
  • Els catalans, al contrari, no hem fet ara cap acusació ni cap retret per al front del Centre, i hem suposat que la seva inacció ha estat deguda a motius respectables i confessables.

IX. El pas de la frontera (Dimarts, 31 de gener)[modifica | modifica el codi]

[IX. 8] Travessem la ratlla

  • Sortim d’un Estat i entrem en un altre; sortim d’un país en guerra i entrem en un país en pau; sortim de la persecució de l’enemic i entrem en la protecció d’una altra sobirania.

[IX. 10] La Catalunya francesa

  • A cadascú el que sigui seu, i a cada terra la seva guerra i la seva gent.

XI. Cinc dies a Perpinyà (1r de febrer de 1939)[modifica | modifica el codi]

[XI.8] Carrers de Perpinyà

  • L'ús general de la llengua catalana a Perpinyà és per a nosaltres una alegria.

[XI.12] El cas Negrín

  • Negrín encara ha tornat a dir que la victòria de la República és segura. Ja no se'l creu ningú; no es creu ni en la seva sinceritat.
  • Les dues majors culpes de Negrín com a governant són l'haver imposat un caràcter partidista –no ja polític– al comandament de l'exèrcit de la República, i l'haver donat als catalans la sensació que, àdhuc dins el règim republicà i en els moments transcendentals d’una guerra, eren manats i malmenats per una gent hostil.

[XI.13] La guerra que s’havia de perdre

  • Els republicans –i amb els republicans, els obrers– han perdut la guerra civil que els militars provocaren. El fet consumat de la guerra perduda –i a Catalunya virtualment acabada– posa una ombra més fosca en els ulls dels exiliats.
  • Els dirigents de la República espanyola, i així mateix els del proletariat, han conduït malament la guerra. I tal com l'han conduïda, s'havia de perdre forçosament.

[XI.15] L'allau de refugiats

  • En permetre l'entrada dels refugiats peninsulars, França salva desenes de milers de vides i ens deixa obertes les perspectives de l'esdevenidor.

[XI.19] Rosselló, Catalunya, França

  • El problema del Rosselló és, per a mi, un problema, no pas de Catalunya contra França, sinó de Catalunya i França plegades, d'una Catalunya i d'una França amigues, aliades, unides.
  • L'esdevenidor de la Catalunya nacional no és un problema de secessions ni d’esmicolament, sinó un alt i vast problema de reconstrucció de pobles en la pau, en la llibertat, en la relació fecunda de les cultures múltiples i diverses.

[XI.20] Jurament de l’exiliat

  • Ara que Catalunya ha caigut, trencada, esclafada, vençuda per la força; ara que volen esborrar el seu nom de la geografia, el seu idioma de la literatura, el seu amor dels cors; ara que Catalunya sembla que es desfaci i desaparegui en el clot negre de la persecució i de l'odi; ara que centenars de milers de catalans han de sortir de la pàtria envaïda pels vells enemics i per enemics nous; ara que és una hora de dolor i d'amargor, el meu pensament nacional s'afirma amb més vigoria.[2]
  • No em descoratjo, no renuncio, no deserto. I somnio en la més gran Catalunya, la més gran pel territori, la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització.[2]
  • Somnio en la més gran Catalunya, la més gran pel territori, la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització. De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut.[2]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Figueres, Josep M. «Antoni Rovira i Virgili» (PDF). Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics, Núm. XXII, (2011), pàg. 131-156 [Consulta: 27 octubre 2012].
  2. 2,0 2,1 2,2 Torra, Quim. «Els darrers dies de la Catalunya republicana». El Singular Digital, 10 octubre 2013. [Consulta: 1 agost 2014].[Enllaç no actiu]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]