L'hereu és un llibre de l'escriptor Prudenci Bertrana i Comte publicat el 1931, primera part de la trilogia autobiogràfica Entre la terra i els núvols —la segona és El vagabund (1933) i la tercera L'impenitent (1948)—. La novel·la, ambientada a la Girona rural, narra la infantesa i experiències de l'autor al mas familiar a la Selva a partir del protagonista, en Innocenci Aspriu, fins el seu matrimoni i establiment a Girona. Va guanyar el premi Crexells el mateix any de la seva publicació.
Ell mai no havia paladejat el goig de matar en les seves caceres. Era quelcom de mes pur i noble, que l'arrossegava pel món enllà, i tal volta noció venturosa d'un retorn a la llibertat de l'home primitiu, ben avingut amb el dinamisme que regeix l'univers.[1]
Algun raquític senyor tresillista representant de la tirania feudal —exigida a tot arreu menys al registre de la propietat.[2]
Refereix al tracte que rebien el hereus dels masos gironins, a principis del segle XX.
L'hereu, la primera novel·la d'aquella nova sèrie [Entre la terra i els núvols] , va aparèixer encara com una obra isolada ... I retrobo ara el que en vaig dir, aleshores, a El Matí: «No hi ha ni una situació, ni una lletra del simple i humaníssim argument, que no sigui una realitat emocionant... No hi ha ni un sol personatge que no sigui de carn i ossos... L'únic punt que no sembla tan clar és si hi ha prou novel·la...».[3]
...efectiva resulta, per altra banda, la literaturització que fa Bertrana de la seva pròpia experiència com a artista i escriptor, no solament en les novel·les de la trilogia, L'hereu, El vagabund i L'impenitent, sinó en el conjunt de la seva obra narrativa i dramàtica. De fet, el tema de l'artista i del camí de Damasc que aquest ha de seguir per tal de mantenir-se fidel a la vocació de la qual no es pot humanament sostreure, és una de les constants de l'obra bertraniana...[4]
↑Casacuberta, Margarida «Prudenci Bertrana: Entre dos aniversaris». Revista de Girona, 154, (setembre, octubre 1992), pàg. 55 [Consulta: 4 febrer 2017].
Informació a la Viquipèdia
Dotze mestres, 1972. — Maurici Serrahima i Bofill
